Benissa rinde homenaje a la figura del "Riberer"

En el camino viejo de Valencia existía una gran roca desde la cual se divisaba, por última vez en la marcha, el campanario de la vieja iglesia fortaleza. Allí, las cuadrillas de ribereros o "blavets" (como los llamaban porque solían ir vestidos con un blusón de color azul) se detenían y rezaban una Salve en petición de protección como despedida de su pueblo hasta su regreso. Seguramente, fueron no pocas las ocasiones que Juan Ginestar Más, Teodoro Crespo Ivars,  Juan Ferrá Ferrer y el ya fallecido, Domingo Tent Sendra,   realizaron este simbólico gesto que ya pertenece a otra época y que  hoy se repite en nuestros días, eso sí, salvando las distancias y sin la roca ya presente.

Un acto muy emotivo conducido por Teo Crespo, hijo de uno de los homenajeados, fue el que se desarrolló frente al monumento del Riberero, que nos recuerda que aunque pasen los años, es fundamental y necesario tener presente en la memoria el valor y esfuerzo que estas personas  realizaron en pro de sus familias y por ende de la propia localidad benissera.

La ofrenda de flores -una corona- fue depositada por la Reina Infantil, Sara Devesa y la Reina Mayor, Andrea Estupiña.

Acto seguido, el pregón de homenaje corrió a cargo de  Mercedes Ferrà Jorda y Lidia Santracreu Ferrà, hija y nieta respectivamente de otro de los homenajeados. Un admirable discurso, lleno de bellas palabras con una sublime poesía en su contenido.

Por su interés reproducimos de forma íntegra el pregón de homenaje:

Mercedes: Bon dia Benisseres i Benissers de cor!

Lidia: Bon dia a tots els ací presents….
És tot un plaer estar ací per recordar i gaudir de la presència dels Riberers Juan Ginestar Mas, Teodoro Crespo Ivars i Juan Ferrà Ferrer, Ma Uelo!

M: Mon Pare!
A dia d’avui, 25 d’abril, se celebra el dia del Riberer, en aquesta festa, el poble ens reunim al voltant del monument del Riberer per fer homenatge per mitjà de flors, cants i coets.
Un fet en la història de Benissa que ha marcat per molts anys la nostra tradició i el nostre passat.

L: Com és costum els festers de 18 i 40 són els que fan l’homenatge als seus avis o pares

M: Però com podeu observar ací nosaltres no duem ni “teja” ni “mantilla”.

L: Ma tia (Merce) enguany haguera sigut, si les circunstàncies de la vida ho hagueren permés, festera de la comissió de 40.

M: Lídia, tu hagueres passejat amb la teua quinta pels carrers de Benissa com a membre de la comissió jove.

L: Per això mateix, volem donar les gràcies a la comissió de festers 2016

M: Moltes gràcies per confiar en nosaltres per a fer aquest pregó, ens sentim molt orgulloses.

L: Però hui no estem ací, si no es per donar homenatge als riberers, i més concretament, als tres que estan ací, que amb les mans buides se’n van anar a la Ribera.

M: Corrien temps de postguerra, quan la fam feia acte de presència per tot arreu i les famílies havien de buscar recursos allà on fóra.
En Benissa, i part de la comarca, com que l’economia es basava en l’agricultura, i generalment aquesta era de producció estiuenca.

L: Els joves valents sense més remei, se n’anaven a les terres de La Ribera o a Amposta, a Tarragona, i bicicleta en mà o, amb un poc més de sort, un bitllet de tren o de la Unió de Benissa.
Però realment, en què consistien els treballs que allí feien aquestos homes?

M: Quan eren més jovenets, començaven en les quadrilles donant garbes.
A mesura que anaven agafant experiència, la tasca ja anava complicant-se. Els donaven la responsabilitat de plantar l’arròs amb les mans…

L: Res a veure amb com es fa hui en dia, res mecanitzat.
Fins i tot la sega de l’arròs en aquells temps es feia a cop de corbella.
Que dur deuria ser, no trobes?

M: I tant, ja veus, tot el dia amb els peus dins l’aigua fangosa amb les sangoneres per turmells... el llom ajupit i de sol a sol. Les condicions deurien ser prou precàries….

L: El descans i l’alimentació, també ho eren...Menjar allò que es podia, i dormir….amb fortuna, damunt la palla, amb una alta probabilitat de contraure alguna malaltia.
però, tot no era negatiu, veritat?

M: Mareeee! qui puguera veure’ls per un foradet…

L: Tinc entés, que cantaven, improvisaven cançons i contaven algun que altre acudit, mentre feien faena sense parar.
També és contaven batalletes i de segur, que més d’un farol...

M: De veres és….havien de passar-ho el millor que podien, perquè això d’estar fora casa, lluny de la família i amb aquelles condicions...no era gens fàcil.
Parlant de llunyania….tú que anaves prou per Sueca...no em comentares alguna cosa curiosa que ens relaciona encara huí en dia?

L: Sí, tens raó. quan vas pels carrers de Sueca i si et fixes un poc amb la parla dels més majors et trasllada a Benissa, ja que la seua manera de parlar i la forma d’expressar-se és com escoltar als Benissers.

M:  És molt curiós, com la llengua unix a dos pobles, com els riberers, sense adonar-se’n, han dut i ens ho han deixat com a herència.

L: Al igual que una simple roca, que dit així, perd el valor que nosaltres li donem a l’últim punt on es divisava el campanar de l’esglèsia de Benissa on es resava la Salve i es pregava protecció a la nostra Patrona, La Puríssima Xiqueta.

M: De què més podem parlar, Lídia? són molts i molts anys, els que Benissa any darrere any, celebra aquest dia, i pregoners com nosaltres, que han contat moltes vivències, records, històries, moments (bons i roïns)....
Que a nosaltres ja no ens queda molt més que afegir...

L: Qui s’imaginaria en aquells anys que seria tot un orgull haver anat a la Ribera...

M: De segur que aquestos homes no s’ho imaginarien.

L: Però es tota una realitat que el seu coratge, força i valentia ens ompli d’orgull a tots els Benissers i Benisseres

M: Aplegat a aquest punt....Vos convide a tots, i es un honor per a mi, que escolteu i gaudiu, de la pròpia veu que ha escrit la poesia “Record en acabar l’Abril” que Lídia ha fet per aquesta ocasió dedicat als riberes i als benissers

(Poema)

Record en acabar Abril

Carrer amunt, amb passes de xiquet
Com tornar a riure per primera vegada
Amb les il·lusions que brollen de nou
Al sentir la primera mascletada

Molts tancaran els ulls
Per guardar l’emoció dels anys
De tornar al poble per festes
O per seguir endavant i la salve cantar

Boniques les tradicions que es conserven
Amb el pas del llarg temps
Tocar amb els dits – de Benissa- el vent fresc
I les gotetes d’aigua que a les festes sempre acompanya

Hui dia de festa
Tornem a traure el xiquet de dins
O el jove valent
Que amb mans buides anava a la Ribera

Hui dia de festa
Recordem que Benisseres i Benissers de cor
Som la vida, l’amor i els somriures
Que ara tornen en l’Abril, en Primavera.

M: Per acabar, agrair també a banda de la comissió d’enguany, a la regidoria de festes i a l’ajuntament en general per convidar-nos en aquest acte.

L: Que acaben de gaudir d'estes festes q han preparat per al nostre poble amb molta il.lusió.


M: Doncs hem aplegat a la conclusió que encara que no ens adonem...
“Tots tenim un trosset de Riberer”

Visca Benissa
Visca la Purissima Xiqueta

Como viene siendo habitual a la finalización del acto, el alcalde de la localidad, Juan Bautista Roselló,  transmitió el agradecimiento de la población,  por el coraje demostrado en aquellos tiempos tan difíciles, tiempos  que marcaron un antes y un después en la sociedad benissera y ofrecio un pequeño detalle como agradecimiento a los tres ribereros homenajeados.

La nieta del riberero homenajeado a título póstumo, Domingo Tent Sendra, también recibió un pequeño obsequio de la mano de la presidenta de la Comisión de Fiestas Silvia Font.

Muchas fueron las  lagrimas de los presentes en el lugar donde se halla el monumento al  Riberero, cuando acabado los turnos de palabra, Juan Ferrá Ferrer, tomó  en mano el micrófono y lloroso agradeció a su familia el amor recibido.

Ya  son pocos los ribereros que aún  se encuentran entre nosotros y cada año que transcurre este acto cobra más valor. Así pues, por estas personas, hoy de forma simbólica nos ponemos  un capazo de palma sobre nuestro hombro, que ya no contendrán embutidos secos, salazones y panes amasados por la madre o esposa en hornos de leña. Hoy este capazo está cargado de nuestro más sincero y respetuoso reconocimiento.  Va por ellos.