De la constancia i decidir el cami

Artur,

Avui, pel Skype, he vist una cara esgotada. Una conversació curta i desganada. Un content per l'aprovat, però esgotat per la intensitat  posada en la preparació de l'examen.

Un examen oral. Déu meu!.

-        Ves, ves a sopar alguna cosa lleugera i gita't, demà ja menges més consistent. Tot el que tens és esgotament de la tensió que has anat acumulant tots estos dies.

Quasi no et sent el,  “si val”.

   -     Per descomptat,  xaval,  no saps fer les coses, si no és amb tota la intensitat. Clar, després ve l'afluixament de la tensió i estàs  fet pols.

Quan li vaig dir, a no recordi qui, que te n'anaves a Dinamarca amb la beca ERASMUS, em va comentar, o van ser diversos?,

    -     Això son les vocacions en la carrera d'un estudiant universitari.

Han passat cinc mesos, i segurament,  com ja sou majors, no compteu segons que coses. Però intuïts que ho has passat bé, però, he observat que la guàrdia en els estudis no l'has baixat. És més, has triat seguir tot el curs en eixa país, quan la majoria dels/les espanyols/les que has conegut, han tornat aquest mes.

Mai has vist el meu llibre d'escolaritat. Saps?, crec que tènia vergonya que ho veieres. El teu amb les teves notes, amb el teu encabotament a superar-te cada vegada, a discutir-li a l'examinador unes dècimes. Jo amb un llibre d'escolaritat ple de números i anotacions en roig.

Amb quina autoritat? (paraula vella). Quin exemple soc jo?, amb aquelles notes,  dir-te que estudiares i et deixares de favades i perdre el temps. La veritat és que no ha fet falta, però així em sentia.

Mai vaig ser un bon estudiant. 

Açò pot ser que alguns els soni rar, i a altres els confirmi l'opinió que s'havien format.

Em van proporcionar, amb sacrifici, tots els mitjans i oportunitats perquè arribara  a cursar alguna carrera universitària. Em vaig quedar, vaig abandonar, desertar, en el 6t curs del batxiller de l'any 1975. No vaig acabar per tant la segona fase del programa d'estudis de l'època.

       -  Vicent  et  penediràs.

       -   Estàs penedit Vicent?.

I jo he de contestar honestament.   

Tots no poden ser universitaris. Tots no valem per a fer carrera. Cadascú té les seves capacitats, prioritats, somnis, metes, desitjos i limitacions per a unes coses i habilitats per a altres.

No estic penedit, però m'hauria agradat estudiar Història, Geografia, Ciències Polítiques. Bo, esta ultima millor no.

Com a pares. (incís per a una frase sentida un munt de vegades,. “Quan sigues pare ja veuràs el  que patim pels fills”). Si, ara ho sé. Llavors no creia que fóra per a tant.

Però crec que som els pares els que hem d'aprendre a no preocupar-nos, per si estudien o no. Devem, això si, donar consells i opinar, encaminar, però serà el temps, la vida, les circumstàncies, i la nostra implicació sense forçar, qui obrirà el camí que cada un dels nostres fills després prendrà.

Hem de veure que no ens agrada de nosaltres i no transmetre eixes actitud que ens disgusten.  Ser valents i reconèixer les nostres fallides, les nostres  opinions sense un mínim de reflexió.

Som, encara que pareix que ni ens mireu, un espill, i si odiem, transmetrem odi. Si no tolerem l'opinió, la religió, el color, la nacionalitat, dels altres, transmetrem intolerància, racisme i xenofòbia.  Si viviu en una llar amb actituds depreciatives i/o masclistes, sereu el que heu vist, per molta carrera, universitat prestigiosa i doctorat “cum laude”.

Només puc transmetre't força, i ànim.

Els fills deveu triar el vostre camí i nosaltres acompanyar-vos.

I junts aplegar  fins al final, on esta la meta desitjada i de segur premiada.

Això esperem tots. I axis serà.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat