El Betlem

Algú dirà, que poca originalitat, que poc ha tingut que pensar. Perquè és veritat. No m’he calfat molt el cap i no he pensat molt.

Estes festes que comencen, em porten records, que seràn obvi per a alguns, segurament per als majors, però que als més joves els pareixerà com un conte molt antic i de museu.

Des de que jo recorde, en ma casa es feia el Betlem. Tots els anys, mon pare, que amb moltes hores de treball, afegia esta obligació, preparava un canyís, que anys després va passar a ser un tauler  aglomerat (el progrés), uns cables amb xicotetes peretes,  la caixa de figures de ceràmica i un sac amb terra rogenca que tènia d'un any per l'altre.

Sobre el canyís o tauler, una vegada abocada la terra, preparava la distribució de les distintes escenes que volia representar.

Havia seleccionat uns ceps arrancats recentment i amb un paper gros d'embalar mullat que deixava caure sobre els ceps, formava alguna cosa pareguda a la serra de Bèrnia, o eixa era la meua comparació mental de xiquet.

Les peretes quedaven col·locades en els punts on estaven les escenes fortes,  el portal, la cova dels pastorets i el poble amb les seues casetes imitant les de Palestina. Tapava el cable amb la terra, feia un camí amb terra d'un altre color, el qual unia eixos punts forts. No podia faltar el riu, qüestió que es solucionava, fent una tira amb els embolcalls de paper de plata del xocolate, “El Gorriaga” o “Dolca”, i protegia la tira amb un vidre, perquè no s'embrutara amb la terra.

On anaven col·locades les figures no suscitava discussió, excepte les dels Reis Mags i la del “caganer”. Els primers havien de col·locar-se en un punt, en el qual interpretàvem els dies que faltaven per a la seua arribada al portal, però sobretot al nostre portal, a la nostra casa. El segon, eren dos, dos figures ceràmiques d'un home defecant. La seua col·locació era discutida, ja que uns volien que la figura estiguera de cara a l'espectador, o els que volien que estiguera donant l'esquena a este. La segona opció era la més votada, per l'evident de la situació. No obstant això, la figura mai estava mostrant l'evidència, alguna mà s'encarregava que la situació fora el més decorosa possible.

L'ajuntament convocava uns premis als millors betlems, i passava una comissió veient cada un dels inscrits. No recorde que ens premiaren mai, però el Betlem es feia cada any amb la mateixa il·lusió.

En ma casa mai va tindre preferència l'arbre de Nadal.

El releu a la realització del tradicional Betlem, no recorde com la vaig adquirir, però cada any el ritual es repetia, però ja era jo qui construïa la composició.

La terra, la molsa i diferents plantes de matoll, les arreplegava en la partida de Senijola. Era una excursió cansada, perquè amb la idea que la terra cada any fora nova, el sac de terra al cap d'uns metres, es convertia en una càrrega inaguantable, llavors maleïa la idea de la terra nova.

El Betlem repetia els traços què li havia vist fer a mon pare.

Hui la representació del naixement i dels betlems, esta professionalitzada, són espectaculars i admirables, figures que realitzen moviments, llums i fogueres, serres en moviment i martells donant en l'enclusa. L'arbre de Nadal esta per tot arreu, hi ha decoracions nadalenques amb llums en els carrers.

Llum molta llum.

Les associacions representen el Betlem vivent, molt tradicional i espectacular en algunes poblacions d'Espanya.

Però l'antecedent esta en la missa de Nadal de 1223, en la que sant Francesc d’Assis, va voler reproduir amb la major fidelitat l'escenari en què havia nascut Jesús. Per a això, va caldre demanar l'autorització papal, ja  que l'excentricitat de Francesc, suposava ficar un bou i un ase en la missa, interès d’aquest, en el que sant Francesc no estava disposat a desistir, ja se sap, l'especial amor que tènia pels animals.

“Vull veure amb els meus ulls la pobresa en què va nàixer el Xiquet en Betlem, com va ser col·locat sobre la palla entre el bou i el ase”.

BON NADAL

Vicent Ibañez

www.vicentmarroixest.cat