No recordar

Este matí, quan em vaig seuerer davant de l'ordinador, ¡obsessió-evasió!, he obert el correu, al què alguns mes fins diuen e-mail. 

Negat per als idiomes, quan sent les paraules que hem introduït en el nostre vocabulari, i moltes relacionades amb la informàtica, conteste: no inglis.

Dels huit correus, tres han anat directament a la paperera. No tinc temps per a la publicitat. En altres moments  potser si, però no hui.

 Dues eren les factures electròniques dels meus bons amics d'Iberdrola, que per a no perdre'm,  millor calle.

Els altres tres eren del meu germà Miquel. Ell viu a València, i el nostre contacte són correus divertits o notícies que compartim. La comunicació verbal a través del telèfon l'espaiem més, però no obstant això, ens sentim pròxims.

Dos correus estaven repetits i m'han fet plorar.

Pluralitze, perquè conscientment he llegit els dos, el primer molt borrós, per l'acabada d'extirpar cataracta i les seqüeles d'un altre contratemps anterior, no em permeten que veja mes clar i això junt amb les llàgrimes, quina potinga.

Bé,  l'escrit és un correu que ha remés als seus contactes parlant-los de mi, de la meua activitats en relació a la malaltia de Parkinson i de l'entrevista i reportatge que emetrà Canal 9, el diumenge 19 al voltant de les 17, 45, dins de III Marató solidari que organitza junt amb la Fundació  Gent per Gent. M'ha emocionat la presentació que fa de mi.

 L'últim correu és un acudit del pare Noel, que m'ha fet riure.

Li he tornat el correu amb l'agraïment d'haver-me fet plorar i després riure.

Açò que he relatat és real. Ens hem comunicat. Segur que quan va redactar la presentació pels seus amics, es va emocionar. I ens hem tornat a comunicar agraint un i rebent l'agraïment l'altre.

Que senzill. Que natural i normal. Perfecte.

Em vaig gitar tard i l'últim que visualitze en l'ordinador va ser la pàgina de Gent per Gent.  Em va cridar l'atenció un requadre a la dreta de la pantalla.  Diu “Regals singulars” vaig punxar i en el quadre que s'obri, s'explica que les famílies de Pascual Maragall, Antonio Mercero i Adolfo Suárez han donat un objecte personal,  i per este orde; un gravat, unes figures de ceràmica d'Algora i un pal de golf.

Em vaig dir:

-   Demà  prepare el article de La Columna, sobre el meu admirat Adolfo Suárez.

Però els correus han alterat la meua idea, i han modificat la forma d'enfocar la meua reflexió, cosa que no em preocupa perquè arribaré al mateix lloc.

Els que em coneixen bé, saben que Adolfo Suárez representa per a mi a tot aquell grup de jóvens caballers, que van saber donar i renunciar, perquè Espanya remuntara d’aquella crisi econòmica que fea perillar l'acabada d'estrenar democràcia.  El IPC d'agost de 1977 era del 28, 4 %,  la inflacció acumulada del 44%.

El 27 d'octubre de 1977, es signaven al Palau de la Moncloa els anomenats “Pactes de la Moncloa,  Acord econòmic i acord polític”. Amb aquells Pactes,  Espanya remunta econòmicament  i es ens referem políticament.

El diumenge, a la Marató solidària i durant sis hores en Canal 9, anem, qui ho seguisca, a sentir  i veure testimonis sobre casos de les diferents malalties neurodegeneratives. Veurem la malaltia d'Alzheimer, la qual preval sobre les altres per l'alt nivell d'afectats.

Nosaltres dos, em tingut l´oportunitat d’emocionar-nos, trasmetre’ns els nostres sentimens, agrair els records i les presentacions.

Adolfo Suárez, un dels principals artífexs de la Transició i del Pactes de la Moncloa,  no recorda qui és, no recorda que va fer,  no expressa sentiments conscients, ni entén  els dels altres.

Que això puga succeir es fa inin-tel·ligible.

La vida no dóna dues oportunitats. 

Hem de proposar-nos treballar per comprendre els altres, per unir, per  recolzar, per  millorar, per consensuar, per proposar, per renunciar, per donar, per rebre, per ajudar.

Preferisc no recordar que vaig posar tota l'ànima per ajudar als altres, que no  recordar, per que no vaig fer res que puga recordar.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat/