som tots exactament iguals
L'aprenentatge del valencià a l'escola
Quan et dónes compte que un gran percentatge
d'estudiants, ja siguen locals o extrangers, a l'acabar els seus estudis i
haver realitzat plenament la seua educació primària, secundària i inclús el
batxillerat, per la branca del PIP (Programa d'Incorporació Progressiu al
Valencià) no saben mantindre un diàleg en valencià, per molta gramàtica que
sàpiguen, vol dir que alguna cosa falla, i molt.
Jo mateix, he estudiat per la opció del PIP, els meus
pares van decidir benintencionadament en un moment inicial, que aquest sistema
seria el més convenient per a a mi en aquell moment de nouvinguts d'Argentina,
i que així l'aprenentatge de l'idioma autòcton seria més fàcil i didàctic
(almenys això diuen als centres educatius). Amb esta idea entren milers de
xiquets al PIP, xiquets majoritàriament castellanoparlants.
Però certament i des de l'experiència personal puc dir
que és molt complicat l'aprenentatge i sobretot la pràctica dels
coneixements adquirits en valencià. Sense anar més lluny, jo mateix he hagut de
fer, i continue fent un sobreesforç, (llegir, intentar mantindre conversacions)
per a expressar-me decentment en valencià, i que millor manera que escriure
aquest text en valencià.
Açò no és un invent meu, és una realitat social,
almenys en el meu entorn conec desenes de casos d'amics i coneguts que després
d'estudiar al PIP no saben parlar la nostra llengua.
El sistema actual de PIP/PEV, a més dels defectes que
puga tindre té un que destaca sobre la resta, la separació
lingüística i
social, m'explique: Cadascú de nosaltres fa el nucli dels primers amics
entre els companys de classe, si estas al PIP, eixos amics els faras entre gent
castellanoparlant, ara bé, amb que amic quotidianament practicaràs a parlar en
valencià? D'on és més probable conegues a a la teua nóvia i quin será la
llengüa que utilitzareu?
Amb la distància del temps entenc i veig amb altres
ulls, les frases diàries sentides al col·legi i a l'institut per a referir-se a
cada 'grup', 'los de valenciano...' 'els de castellà...' esta separació es
palpa i s'assumix pels alumnes, i a mi em resulta inútil i socialment
contraproduent.
Perquè tots els alumnes que no parlen l'idioma local
en les seues cases tinguen un coneixement efectiu del valencià, una integració
real (social i llingüística), sòlida i efectiva dels estrangers i dels
nacionals espanyols, la solució passa per la integració d'estos en xicotets
grups amb alumnes locals valencianoparlants.
En definitiva, un sistema educatiu que prime el
correcte aprenentatge de valencià i castellà en paritat reial.
Tot siga dit, el major avantatge del PIP és la
multiculturalitat de companys, al meu cas 12 nacionalitats en una sola classe, cultura
pura, vaig aprendre moltíssimes coses, i la més important i que em va
marcar d'ara en avant, que sota les etiquetes, som tots exactament iguals.
Quan et dónes compte que un gran percentatge
d'estudiants, ja siguen locals o extrangers, a l'acabar els seus estudis i
haver realitzat plenament la seua educació primària, secundària i inclús el
batxillerat, per la branca del PIP (Programa d'Incorporació Progressiu al
Valencià) no saben mantindre un diàleg en valencià, per molta gramàtica que
sàpiguen, vol dir que alguna cosa falla, i molt.
Jo mateix, he estudiat per la opció del PIP, els meus pares van decidir benintencionadament en un moment inicial, que aquest sistema seria el més convenient per a a mi en aquell moment de nouvinguts d'Argentina, i que així l'aprenentatge de l'idioma autòcton seria més fàcil i didàctic (almenys això diuen als centres educatius). Amb esta idea entren milers de xiquets al PIP, xiquets majoritàriament castellanoparlants.
Però certament i des de l'experiència personal puc dir que és molt complicat l'aprenentatge i sobretot la pràctica dels coneixements adquirits en valencià. Sense anar més lluny, jo mateix he hagut de fer, i continue fent un sobreesforç, (llegir, intentar mantindre conversacions) per a expressar-me decentment en valencià, i que millor manera que escriure aquest text en valencià.
Açò no és un invent meu, és una realitat social, almenys en el meu entorn conec desenes de casos d'amics i coneguts que després d'estudiar al PIP no saben parlar la nostra llengua.
El sistema actual de PIP/PEV, a més dels defectes que
puga tindre té un que destaca sobre la resta, la separació
lingüística i
social, m'explique: Cadascú de nosaltres fa el nucli dels primers amics
entre els companys de classe, si estas al PIP, eixos amics els faras entre gent
castellanoparlant, ara bé, amb que amic quotidianament practicaràs a parlar en
valencià? D'on és més probable conegues a a la teua nóvia i quin será la
llengüa que utilitzareu?
Amb la distància del temps entenc i veig amb altres ulls, les frases diàries sentides al col·legi i a l'institut per a referir-se a cada 'grup', 'los de valenciano...' 'els de castellà...' esta separació es palpa i s'assumix pels alumnes, i a mi em resulta inútil i socialment contraproduent.
Perquè tots els alumnes que no parlen l'idioma local en les seues cases tinguen un coneixement efectiu del valencià, una integració real (social i llingüística), sòlida i efectiva dels estrangers i dels nacionals espanyols, la solució passa per la integració d'estos en xicotets grups amb alumnes locals valencianoparlants.
En definitiva, un sistema educatiu que prime el
correcte aprenentatge de valencià i castellà en paritat reial.
Tot siga dit, el major avantatge del PIP és la multiculturalitat de companys, al meu cas 12 nacionalitats en una sola classe, cultura pura, vaig aprendre moltíssimes coses, i la més important i que em va marcar d'ara en avant, que sota les etiquetes, som tots exactament iguals.




















Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de este medio.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.134