De la costereta del Convent

Huí llig en les publicacions digitals de Benissa, que s'ha constituït una Comissió per l'organització de la celebració denominada “400 anys dels Franciscans a Benissa”,  la qual s'encarregarà de preparar els  Actes Commemoratius del IV Centenari de la Fundació del convent Franciscà a Benissa.

 Des del mes de desembre del 2010 fins al mes de desembre del 2011, s'aniran desenvolupant distints actes per exaltar eixe fet transcendental per a Benissa.

És veritat que a Benissa, els que componen la comunitat de ciutadans, som especials degut a la influència dels franciscans.

  Per eixa influència,  els ciutadans tenen i senten el toc humanístic i intel·lectual, comparable als focus intel·lectuals que s'han anat produint en el País València, al llarg d'estos quatre segles.  De Benissa han anat eixint erudits al món.

 En l'actualitat existeixen també, un bon planter de benisseros, ací i pel món, donant compte d'eixe patrimoni aprés o heretat i que sens dubte va ser i és per la influència franciscana.

 A escassos cinquanta metres d'un edifici amb clars senyals de servir com a fortalesa, amb els seus matacans defensius, es desenvolupa la meua infància i adolescència. La placeta del convent, el lloc de jocs de la xicalla del convent.

 Si, nosaltres, els dels carrers Escoto i Zacàries i poc mes, érem els del “convent”, els d'extramurs del convent, bulliciosos, atrevits i avalotadors.

 Intramurs era una altra la xicalla. Durant anys es van formar els “coletjalets” xavals d'onze a setze anys, amb un contacte amb l'exterior escàs, Vivien en l'interior de l'edifici en un recinte tancat.

 La seua vida era l'estudi i el treball físic, principalment la jardineria i la ramaderia (es criaven porcs), els desperdicis dels “coletjalets” donaven per a alimentar diversos exemplars, formant-se en ocasions porcades nombroses.

 Els “coletjalets”, jóvens i segurament, anelants de poder tornar a la proximitat de les seues mares, tenien com substitutives les dones voluntàries “llavanderes” deien uns, “llavaneres” altres, que netejaven les robes dels xicotets infants, i a la coxinera de l´entrecanvi, éstes, posaven alguna  lleporia.

Les veus dels “coletjalets” s'escoltaven els diumenges o qualsevol altre dia assenyalat, en el cor de l'església de la Immaculada del convent.

Els panells que realitzaven per a guarnir la placeta del convent en la festa del Corpus del convent, eren d'una gran mestria, donant un colorit i un sarau que anunciba l'estiu i l'arreplegà de l'hortalissa i la passa.

 El seminari tancà les portes en el primer quart de la dècada dels setanta.

 Els temps van canviant i el seminari deixà de ser-ho. Els seminaristes “coletjalets” es van concentrar en altres seminaris, i es va fer el silenci durant anys.

  Ara, on estudiaven aquells xiquets amb vocació de franciscanisme, sona la música i la dansa, i son uns altres els xiquets, son benisseros, estudiant música o dansa. L'essència espiritual que la música conté seguix intramurs.

 El pare Antonio Porturas Plaza, “el peruano” home intel·ligent, amable i religiós, el meu professor i examinador per a poder accedir a la categoria d'escolà.

 El pare Eusebio Arbona Guitard, professor del meu mai après llatí, jardiner i home del temps.

 El pare Antoni, home bo, senzill, i ara no es diu, però era un home model, un home sant.

 Fra Humilde, però no el servent de Déu, sinó fra Humil “l'almoiner” saurí, mag i inventor. M'ensenyaba per on discorrien els corrents subterranis i em va fer somiar en les festes del Corpus del convent amb les seues fontetes sostenint en equilibri dos pilotetes blanques, que si queien, s'arreplegaven en un sobrer al veus i tornaven a ressorgir, i una altra vegada a l'equilibri.

 La placeta del convent és la meua infància, també els “coletjalets”, dels que vaig ser un d'ells durant tres anys, com altres benisseros.

I el record d´els pares Manresa, Giner, Pellicer, Llorca, Otó, Filiberto, Torró, Buigues, Baselga, Pare Antoni, Justo, Porturas, Llombart, Angel Talens, Canet, Agulló, Nadal, Cabrera i molts mes.

 I segur que és la infància de molts benisseros, que recordaràn un home amb un habit molt fosc, cenyit amb un cordó de tres nucs i unes sandàlies sense calcetins, al què la xicalla al veure’l passar li besava la mà com a senyal de respecte i salutació.

 Al tornar a rellegir la notícia, observe atentament els que formen la Comissió organitzadora, i no tinc mes remei que lamentar l'escassetat de representants autoritzats i coneixedors del franciscanisme a Benissa.

 Desconec els criteris que han portat al nomenament dels comissionats, però entenc que una Comissió polític-religiosa, en la que una part dels comissionats, en la seua vida han tingut relació o un coneixement minim amb el que es pretén celebrar, no és l'adequada, i deixa fora persones que podrien aportar amb el seu testimoni, una part molt important d'eixos 400 anys que es pretenen commemorar.

 Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat