Una Cataracta

Repase la novel•la del meu admirat José Saramago, “Assaig sobre la ceguera”, de la que alguns, i jo també, consideren una les seues millors novel•les. Vinc a rellegir-la, perque volia recordar la trama, ja que la vaig llegir a l'octubre del 2001.

Escric este article, amb antelació a la data que tènia prevista, ja que he de sotmetre'm a una intervenció quirúrgica de cataractes en el moment de la publicació d'este articul. Vaig recordar que al final de la novel•la, diu un dels anònims protagonistes “.. el que va a emportar-se un esglai, pobret, és l'amic de l'embena negra. Perquè, Per la cataracta, després del temps fa que ho vaig examinar deu estar com un núvol opac.”. I efectivament el meu ull esquerre té un núvol opac.

Es referix l'autor en la novel•la, a l'esglai que tindrà el de l'embena negra, quan li diguen que tots han recuperat la visió, i ell, per la cataracta, tinga una visió opaca. Jo que no he perdut la vista del dret, no tindré cap sobresalt quan aclarisquen el meu cristal•lí per mitjà del mètode, ja anem sent experts, de la "facoemulsificación".

Ve tot este preambul a conte, ja que observe una ceguera general, una ceguera blanca, que segons pareix és conseqüència d'un contagi, contagi d'indolència que es transmet per contacte entre els uns i els altres i que al principi era tolerable però conforme van avançant els dies i els anys, lluny de millorar, ha anat degenerant i agrint, hem arribat a un estadi en què, uns cegos arremeten contra els altres, es formen clans, la persones es corrompen per diners, perden la higiene i la salut democràtica i la por i la resignació s'apodera d'una part de la població cega.

Els que descobrixen i denuncien les pactiques dels cegos dominants, són etiquetats, controlats. ningunejats i aïllats, cosa que a priori produïx bons resultats per als que gestionen la retirada d'eixa població incomoda. En l'aïllament, enceben a uns i són cruels amb altres, fomentant la competència i qualsevol vilesa entre ells. Açò ens porta a la idea que l'home és cruel, despietat i egoista per naturalesa i davant de situacions extremes o que son del seu màxim interés.

No se si les meues parrafades anteriors seran interpretades correctament, però traslladant al llenguatge col•loquial i aplicant-ho a la vida política local, i més especialment de la comunitat i la nacional , l'assaig sobre la ceguera és del tot aplicable.

La ceguera és tal, que tant als cegos dominants i els seus palmeros, com els cegos dominats, i que formen esta societat, haurien de ser tractats amb la cirurgià perquè s'els estirparen les escrecencies oculars, que es traduïxen en indiferéncia total del ciutadà, per un costat i resignació i por previnguda, per un altre. Les dites escrecencies, no són altres que les de polítics corruptes, els cuals alteren una vida que deuria ser plàcida, amb progres, feliç i solidària.

“Vols que et diga el que estic pensant. Dis-me, Crec que no ens quedem cegos, crec que estem cegos, Cegos que veuen, Cegos que, veient, no veuen”.

I jo afegix. I veient sense veure, no som, ni serem lliures.

Vicent Ibañez
http://www.vicentmarroixest.cat