Els Pactes de La Moncloa

Hem llegit recentment, en un escrit d'opinió, unes reflexions que ens recorden Els Pactes de La Moncloa. S'afirma que els sindicats no van col·laborar en excés, i paraleliza la situació i actitud actual amb aquella de 1977.

Segurament el firmant de l'article no havia nascut i desconeix la realitat de 1977, la situació política i econòmica d'Espanya, la realitat dels sindicats, els partits polítics i la dels treballadors. I també pot ser que no es vullga reconéixer, que la crisi actual no és només d'este país, ni l'ha creat un Govern, que la crisi és mundial, una altra cosa és la gestió d'eixa crisi i la col·laboració amb el govern dels agents  polítics i socials.

 Si repassem en les hemeroteques, veurem qual era la situació del país en 1977. A penes any i mig després de la mort del Dictador, acabades de celebrar les primeres eleccions democràtiques en anys, el dia 15 de juny, en bolquers el nou estat democràtic, amb totes les institucions inclús controlades per la vella guàrdia franquista. Les organitzacions sindicals en procés d'adaptació a les noves i inestables formes de govern, després d'un període de clandestinitat i repressió, i sense un duro. Els partits polítics acabats de constituir o eixits de la clandestinitat, a marxes forçades per a arribar a les eleccions. Les Constitució per redactar i per tant sense lleis on acollir-se.  Va ser per tant, un gran èxit, que s'arribara a uns pactes que constituïen un acord polític i econòmic. No es va donar importancia en aquells moments al fet dels acords.

Si continuem llegint i alguns recordant, veiem que Aliança Popular, la mare de l'actual PP, no va signar Els Pactes de La Moncloa en el seu apartat polític. I els sindicats o part d'ells no van signar, en primera instància, l'acord econòmic, encara que, amb posterioritat sí ho van fer i només va quedar la CNT despenjada del conjunt d'acords. Per tant, serà convenient aclarir que si bé en un principi no van estar a l'altura, eren novells, després van firmar i van acatar els acords.  Per tant, cal deixar clar, que els que al final no van firmar van ser el sindicat CNT (Anarquista) i el partit Aliança Popular (Partit aglutinador dels hereus de la dictadura i mare del PP  actual).

Havíem arribat a eixe estat de ruïna, entre altres motius, a:

-        Les nostres polítiques econòmiques fora dels cercles democràtics.

-    La crisi del petroli de 1973, llija's especulació.

-   La fuga de capitals en els últims anys del franquisme. Recordar que existia personal especialitzat en el transport de maletins amb diners als bancs suïssos. Açò últim, pareix que ens sona a cançó recent. Ara els diners es transferixen a paradisos fiscals.

-  La corrupció de la classe dirigent, que ben entrat l'any 1977, encara controlava part de l'aparell de l'estat. La corrupció no s'ha inventat ara.

-   La Llei de Suspensió de Pagaments de 1922 obsoleta, era aprofitada per alguns per a disfressar verdaderes fallides fraudulentes que de confús passaven a l´impunitat per als de mala fe.

En aquells moments la situació entre els agents socials, era que:

Els empresaris, acostumats al corporativisme i a l'intervencionisme estatal durant el franquisme, no confiaven en la nova situació política i en els nous interlocutors, els sindicats  de classe. I no diguem del govern del moment.

Els sindicats, per a fer-se notar, feien ús d'una retòrica reivindicativa que, generalment era presa per revolucionària.

Per aquells dies les revistes d'informació general deien: “A Madrid, en Vallecas, un barri perifèric de més de mig milió d'habitants, en el seu majoria de classe obrera, sis associacions  de veïns redacten una carta dirigida al president del Congrés dels Diputats, Fernando Alvarez de Miranda, en la que protestaven per les mesures econòmiques del govern, que <hace recaer sobre los trabajadores toda la carga para la normalización economica del país>”....  I una altra, “Durant la recepció oficial del dia de sant Joan Al Palau d'Orient, un alt financer es va acostar amb una carassa entre amarga i burlanera al president del Govern i li va preguntar amb to informal:< - Bo, i ara haurem de fer les maletes, no?. - Si no renúncies al 50 per 100 dels teus beneficis, sí>, contesta Suarez”. “Durant l'any 1976, poc més de 1.000 persones es dedicaven l´investigacio, si els espanyols havien pagat bé els seus impostos. Concretament, 564 persones van realitzar tasques d'inspecció financera, i 490 inspecció tributària (només contribució rustica i urbana)”. Un desgavell, pues. Al final, i amb gran sacrifici dels treballadors es va eixir del túnel on, donant-li la culpa a la crisi del petroli, s'exímia als últims gestors polítics i econòmics de la dictadura de qualsevol responsabilitat.

En l'actualitat la societat esta obnubilada. No és coscient de la situació, perquè se li ha inculcat la falsa idea que som (érem) un miracle en el món mundial. Que som (érem) els primers en tot, (escolten, si poden, els noticiaris de Canal 9). L'esplendidesa i grandesa d'obres escelses i admirades i esdeveniments florits i de repercussió mediàtica i poc econòmica, ja es veu. La vida fàcil i luxosa, transmesa pels nostres dirigents. L'avidesa i usura dels bancs. El consumisme, la pilotada i el tot val. La mentida revestida de merenga i farcida de crema pastissera. Una gran mentida, o una gran rapinya. Veja´s  l'exemple  de la CAM. Tots els implicats “mutis” que no se sàpia el meu.

Però s'analitza, s'explica, es definix per que s'ha arribat a la situació  actual?. NO, NINGU:

 A qui se li demana el sacrifici, generositat, esforç, renúncia, reducció de dies lliures, ajustos salarials, increments d'hores laborals, etc.?. Sense dir al ciutadà el que verdadedrament ha ocorregut, sense explicació,  se li exigix arribar a un acord, o, molt fàcil, el Govern firma un decret. Sí o sí, el ciutadà innocent i espoliat, tornarà a pagar. Quin remei?. Si no, ja saps: interessos de demora, bloqueig de comptes bancaris, denúncies i requeriments judicials.

Ara no venim d'una dictadura, no. Ara, amb la llibertat democràtica els uns i els altres s'han cregut autoritzats per a malbaratar els diners recaptats per mitjà d'impostos, moltes vegades injustos. Les administracions autonòmiques i locals, han sigut exemple per al ciutadà, i la Comunitat Valenciana, exponent màxim d'explendidesa, luxe, grandesa, i com deia un amic “de valencianets fulerets”.

Ara no es pot amb la factura sanitària, la factura educativa, la factura d'obra pública, etc. No s'apliquen o es retarden lleis com la de Dependència. Ara se'ns diu que s'apliquen règims d'aprimament, quan l'engordament d'eixes administracions ha sigut sobretot per comprar pastissos, joies, iots, mausoleus i panellets grasos.

Com es veu, la semblança amb l'any 1977 és la rapinya i el lladronici, i una altra semblança és la facilitat d'anar-se'n de rosetes i traslladar el ciutadà, la reposició d'allò que s'ha malbaratat, dispendiat o robat.

Ara se'ns diu que siguen comprensius i solidaris els treballadors, els per compte d'altri, o es mira especialment els empleats públics. I tot, tot, es ven de tal manera perquè el ciutadà es senta i crega culpable de la situació, o es desvia a certs col·lectius.

I veient els actuals dirigents, la vergonya s'apodera de u, veient que no tenen cap categoria, ni grandesa, per a comparar-se als que van propiciar i van firmar els ara tan elogiats Pactes de La Moncloa.

La regeneració econòmica serà, sí, amb la intervenció de tots, però no a costa d'uns. La regeneració passara per un canvi de generació política, i no mantenint lideres que mentixen o diuen mitges veritats que confonen el ciutadà. La regeneració serà, si qui controla els poders econòmics és el poder democràtic i no al veus. La regeneració serà, si els que han creat la fallida fraudulenta paguen i són apartats de qualsevol proximitat al poder. La regeneració serà si els corruptes són reconeguts i apartats per les seues organitzacions polítiques, sindicals i econòmiques.

I si això és així, qualsevol ciutadà treballara debades si és necessari per a eixir d'este enbotifarrat asunt, però mentrestant, mentres als presumptes se'ls premie amb un lloc dirigent, encara que siga de president d'un port de províncies, açò oldrà a corrupció (a podrit). La injustícia seguirà i els indignats seran més.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat

vicentibanyez@vicentmarroixest.cat