Tots Sants i Halloween

A quina festa juguem?

Supose que açò ja està més que debatut, opinat, publicat i en certa manera assumit. No val la pena seguir amb un tema a què ja s'ha dedicat qualsevol classe de raonaments, tots ells, per a desterrar un costum americà dels EUA. Però, que?. Com renunciarem a un costum tan, guai!. Tan del primer món. Nosaltres,  els del miracle de la rajola buida i de molt de fust. O celebrem com els rics.

I resulta que ens hem oblidat de la tradició, que és la de recordar als nostres avantpassats, la d'honrar la seua memòria, la de tindre, per un dia, un record per a aquells que ens van precedir.

Segurament em repetisc, però no per això ho calle. Hem arribat a un punt en què ens avergonyix la mort. Hem desplaçat un dels actes suprems de la vida dels sers vius i del ser humà molt en particular, per ser racional, en un acte, que millor que no es veja. Millor si no se'l dic. Millor que ……

La mort és una vergonya, perquè amb ella no podem. Per això amaguem el nostre fracàs. No podem amb tot. Som finits. Això no ens agrada, això ho empaquetem i com més prompte millor que desaparega el senyal. I si el pobre finat ha tingut la desgràcia de tindre'ns un poc retinguts, a causa del seu procés de desaparició, pena se sent, però descans més.

Jo, que també soc i estic amb els temps, també m'acuse d'esta indiferéncia. Però, com no, pense en el final, no tant, però sí en algun moment i crec que no ho tem com a tal.  Però si tem l'amor  o desamor dels meus cuidadors, pense en la pietat o no dels que m'hauran de procurar-me una mort digna, i pense que la mort no és el final.

No em pregunten el final de que. No el se.

Quan vaig fer el servici militar, el toc d'oració, era un moment, per a mi molt sentit. Recordava els meus familiars vius i lluny i als meus familiars lluny i morts. Des de llavors eixe toc ho associe a la festa de Tots Sants.

Però, sent totalment contrari a l'existència d'exèrcits amb armes, he de dir que un himne de l'exercite és de les poques marxes, cançons, balades, regetones, valsos, simfonies, etc, que em transporten i posen el borrissol eriçat, m'emocionen, em transporten al cementeri on em negue a anar.  Desde 1982, l'exèrcit espanyol adopta com a himne als caiguts (TOTS), la cançó cristiana composta per un sacerdot, amb un ampli currículum de cançons religioses famoses, “La mort no és el final”, de la que només transcriuré la tornada, que m'he permés transformar en un vídeo de flors i albes:

Quan la pena ens aplega

Per un germà perdut,

Quan l'adéu dolorit

Busca en la Fe la seua esperança.

En la teua paraula confiem

Amb la certesa que tu

Ja li has tornat a la vida,

Ja li has portat a la llum.

Ja li has tornat a la vida,

Ja li has portat a la llum.

Crec que l'esperit de la lletra pot ser assumible per quasi tots, i en el moment suprem, per tots els que arriben conciens. Perquè, si de quelcom estic segur, és que per molt de disfressa d'Halloween que em posen per davant, recordaré els meus amics i familiars, escoltaré eixe himne i no dubte que ja han arribat a eixa LLUM.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat

vicentibanyez@vicentmarroixest.cat