La Font i llavador del Pou d´Avall

Les eixides d'eixe cercle eren esporàdiques, i quasi sempre marcades per una necessitat, no per un desig d'aventura o conquista. Complíem encàrrecs, o visitàvem familiars. Si era en grup, encara que fórem dos, ja era un avanç per a la nostra tranquil·litat.

Amb tot l'anterior no vull dir que hi havia un estat de regnes de taifes, només que  endinsar-nos en carrers, on no teníem amics ni coneguts, al trobar-nos amb els naturals del carrer o zona d'influència, produïa un cert desassossec en el visitant i desconfiança en el resident. Es produïen certs altercats i amenaces, que sempre sorgien d'un capitost, a qui tots coneixíem, i al que els de la seua zona seguien i obeïen.

I alguns de vostes, pacients lectors, preguntara:

 - Este a on va amb esta historieta?.

Perquè la veritat és que me n'anava al paratge del Pou d´Avall. Recordava estos dies les poques vegades que he estat en el paratge i que en els meus temps de jovenalla era impensable, i si alguna vegada vaig ser, va ser acompanyat.

El paratge del Pou d´Avall, ho visitava de preses i correres dia 26 de juliol, i era eixe dia perquè és la festa de santa Anna, i per a arribar allí, era la ruta natural. Tots  complíem amb la tradició d'anar a berenar a la festa.

Ma mare feia  “Coques amb mullador”. Preparava un  cabàs i allí organitzava tot el que és necessari per a acompanyar les “coques”. La caminada des de la costereta del convent a santa Anna, era prou amena , estàvem frescos i teníem ganes d'arribar. Pel camí al passar  per la font i el llavador del Pou D´Avall, ho féiem amb pressa i precaució, ja que em donava molta por passar per eixe camí. Inclús hui  em dóna mal cos. El  terraplé que hi ha des del camí baix, ho veia, amb la meua mirada de xiquet, molt profund i ple de mala herba. Els meus pares ens havien advertit, no se si perquè paràrem quiets i no férem maldats, que allí s'havia ofegat un xiquet.

Mes avant, quan ja les colles no afectaven el meu ànim ni la meua ruta, visitava el Pou d´Avall amb una certa freqüència, era un bon lloc per als cigarrets furtius.

Temps arrere, llegint el que diu Bernat Capó en el seu llibre “El Rusiñol del Pou d´Avall”:

"I té una altra virtut, la mes important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que preferix la mort a l'esclavitud, encara que esta supose un cert grau de comoditat i menjar segura. En això s'assembla a alguns hòmens, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé mes preat, perden la il·lusió i deixen que esta es vaja extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els sers vius naixen lliures i lliures han de morir".

Estos dies, visitant el paratge, veig que la contornada de la font i el llavador pareixen territori de guerra.  Runes, excavacions a mig acabar, mala herba, camins equívocs, etc.

Llavors, mirant el paratge central, font-llavador, net i endreçat, i que en temps va ser inabastable per la por de  les colles, i en un altre ho va ser de llibertat i recreació, comprenc que el Rosssinyol anhele la llibertat i eixir a tota marxa d'eixe territori per si algun míssil s'escapa i el socarren davall les runes i el farcit.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat

vicentibanyez@vicentmarroixes.cat