Manolete: Mito y torturador

- Manolete. Qui és Manolete?.

- Ah, el torero Manolete!. Eixe.

Crec que en l'actualitat no és molt coneguda la figura del torero, sobretot entre la joventut. En Calvi les corregudes de bous en la televisió dels anys 60 i 70 del segle passat. per a la joventut eren d'allò més habitual. Les fires de Sevilla, Madrid i València, desallotjaven telenovel·les, infantils i programes anodins de les vesprades de la TVE, i tambe l'altra cadena la UHF que emetia a certes hores.

Un video per a començar

Tots érem toreros o futbolistes. Es deia que amb estes dos aficions i amb el poderós mig, la televisió, el règim de Franco tènia anestesiat al “poble espanyol” (frasecilla molt repetida), i este poble no tènia mes reivindicacions que fer que les que es relacionaven amb el baló i els vint-i-tres que corren després d'ell, com a bojos, botant el public com a possesos quan el baló entra per entre els tres pals. De ciència certa, no se que gran miracle ha de ser, que una bola de drap-cuiro aconseguisca que a base de puntellons, i al situar-se entre els pals produïsca qualsevol classe de reaccions, algunes de les de  bojos amb ganes.

I ho compaginàvem amb el toreig. Açò menys, ja que era un poc avorrit per als espectadors, llevat que, representàrem la solta de vaquetes i un entre els de la quadrilla, agafat a un pal a manera d'astes, perseguia als altres, propinant-los bones espentes.

A nivell general, els bous eren afició de tots. No debades era la festa nacional d'Espanya. Tots sabien i opinaven com s'havien de fer els passes, posar banderilles o entrar a matar. Si la presidència era benèvola o no sabia de bous. En fi, és una representació perillosa que segons he sentit exalça la bravura i al mateix temps la lleialtat del bou, que perd la vida perquè el seu matador amb la superioritat d'utensilis toque-puge a la glòria.

Bé perquè, l'espectacle de masses senyors, esta tocat de mort i els seus defensors, qualificats com menys d'assassins torturadors.

L'altra hora Festa Nacional, la dels mites-torero, la dels jocs de xiquets, la de la Beneficència, etc, ara és la de torturadors, còmplices d'assassins d'animals i espectacles de sang i acarnissament.

Senyors, ni tant ni tan poc.

Prohibir les corregudes de bous. Crec que no és un encert. Ací, en el país del amb mi o contra mi. En este país del tot o res. El just mig no s'ha trobat, excepte, clar, quan es van ajuntar en comptades  ocasions quatre amb sentit comú. 

Hui la frase “sentit comú” ja esta en desús, primer perquè no hi ha sentit comú i segon perquè ja tot ha perdut el sentit. Hui que segons pareix, tenim major cultura, major coneixement, resulta que ara hi ha menys tolerància, menys respecte, ah!, i això sí, el coneixement ho posem al servici dels nostres interessos propis, carregar del que fa falta i del que no. Acaparar a costa del què tenim davant.

Vull arribar a concloure que, qualsevol decisió presa, i que perjudica un gran nombre de persones, forçosament té d'haver-hi un terme mitjà.

La prohibició de les corregudes de bous és la prova fefaent de què no hi ha agalles ni ganes d'acontentar a tot el món. I a Catalunya, de seny, en este assumpte, no s'ha fet ús d´ell.

Comprovat que s'homenatja al miura “Islero”, i Manolete és mata d'escarni, certifica clarament quals són els gens que el “españolito” porta impregnats.

Per a mi que, després del Paradís, Caín i Abel, van viure en el recinte de la pell de bou.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat

vicentibanyez@vicentmarroixest.cat