Pepe Ramiro exalça l’ànima festiva i la identitat de Benissa en el pregó de la Puríssima Xiqueta

PREGÓ DE FESTES EN HONOR A LA PURÍSSIMA XIQUETA DE BENISSA

Benisseres, benissers, amigues i amics que ens acompanyeu en aquesta vesprada tan especial. Hui, el nostre poble s’engalana, vibra i respira festa. Hui, Benissa obri de bat a bat les portes del seu cor per anunciar que ja estan ací, un any més, les festes en honor a la nostra estimada Puríssima Xiqueta, patrona i mare protectora de totes i tots nosaltres.

Permeteu-me, abans de continuar, adreçar una salutació afectuosa i solemne a les autoritats que hui ens acompanyen. En primer lloc, al nostre Retor, don Salvador, pastor de la nostra comunitat, guia espiritual i home de fe profunda, que amb dedicació i constància està conduint la parròquia en un moment històric i irrepetible. També salude amb respecte i estima al senyor Alcalde, Arturo Poquet, representant de totes i tots els benissers, al Regidor de les festes, Adrián Cabrera i a la resta de Regidors que treballen dia a dia per fer de Benissa un poble millor. Un reconeixement especial al President de les Festes, Franc Montagut i a tota la Comissió, que han posat ànima, hores i il·lusió perquè tot allò que hui celebrem siga possible. I, per descomptat, un aplaudiment ple de tendresa i admiració per a les nostres Reines de les Festes, Ari i Alicia símbol de joventut, elegància i tradició viva.

A totes i tots vosaltres, gràcies. Gràcies per estar ací, per fer poble, per mantindre viva la flama de la nostra identitat.

Per contextualitzar el pregó permeteu-me compartir unes pinzellades de la  meua biografia

Jo vaig nàixer al carrer Sant Josep, també conegut com a carrer ample, en una família humil, mon pare com la majoria de treballadors del poble en eixe moment, era treballador de la terra, i com no, riberer de pro, ell era cap de quadrilla i anava a plantar i a segar arròs al Romaní, que es una partida rural al costat de Sueca.

Un any, com que el planter de la comarca de Amposta es va retardar, en acabar la temporada en Sueca, se’n va a anar a plantar arròs a Amposta, i va fer, per tant, dos temporades en una.

Les voltes que dona la vida han fet,  que molts anys després, el meu fill, treballe  a Amposta. No al camp,  sinó a les aules: es biòleg i professor en un institut de secundaria. Viu en un poble anomenat Alcanar, on està feliçment casat amb Vanesa i tenen dues filles meravelloses,  Mar i Carla, que per a nosaltres són un regal.

Com he dit, em vaig criar en una família modesta, i la vida no ens ho va posar fàcil. Mon pare va tindre la mala sort de caure malalt quan jo només tenia nou anys. En una època en què no havia pensions, per a sufragar les despeses de la família, ma mare es va haver de reinventar: va obrir una tenda de verdures. Com que l’escola dels xiquets estava molt a prop, més endavant, també va començar a vendre “xuxes”. Amb jornades interminables i una força admirable, va traure la família endavant.

 Ara fa un any que va faltar, i què orgullosa estaria si em veguera ací fent el pregó.

Jo anava a la escola Pare Melcior i, als nou anys, els mestres de la escola, que eren els mateixos que havien muntat la Acadèmia  Santo Tomàs de Aquino, van triar  a uns quants xiquets  per a fer l’ingrés de batxiller. En aprovar-lo, vaig continuar i vaig cursar el batxiller en esta acadèmia.

En acabar el batxiller, l’única carrera que es podia fer al poble, era Magisteri. La vaig començar, però només vaig poder examinar-me d’ingrés: com que encara no tenia quinze anys, no vaig poder fer els exàmens de primer, tot i haver assistit a classe tot el curs.

L’any següent, l’Acadèmia Santo Tomás, va tancar les portes. Per la situació econòmica familiar, jo no podia anar a estudiar a Alacant, com va fer molta altra gent. Em comprava els llibres i estudiava a casa, sense cap mestre. Sols vaig demanar ajuda per a l’assignatura de música, i me la va donar el Pare Ríos del convent franciscà, a qui estic eternament agraït.

 Em presentava tots els anys per lliure a la Normal d’Alacant, i així, poc a poc, vaig tardar cinc anys en acabar una carrera que era de tres.

Mentre estava estudiant, sobre tot per les vesprades, no deixava d’anar al trinquet a jugar a pilota, una part molt important de la meua vida. Als 19 anys, el trinqueter, Enriquito d’Alzira, va comptar amb mi per  formar part d’un equip de juvenils, a nivell de la Comunitat. Feia parella amb un jove de Xaló, Martinez, i vam quedar  subcampions, en perdre la final al trinquet de Pelayo de Valencia, front a Ribera de Carcaixent i el Roget de Riola.

Eixe mateix any va faltar també mon pare. Em va poder veure molt poc temps vestit de blanc, que es com s’anomena a un jugador quan juga de professional, cosa que a ell li feia molta il·lusió.

 Des d’aquell moment, la pilota va condicionar la meua vida laboral, i fins i tot, la personal.

Acabada la carrera de magisteri, i després de quatre anys sense convocar oposicions, vaig buscar faena. Casualment, el mateix dia em van oferir dos oportunitats: treballar de mestre als Maristes de Dènia, i com auxiliar a la farmàcia de D. Pascual Castelló. Vaig arribar a un acord amb el farmacèutic perquè la vesprada que tinguera partida puguera anar a jugar, a canvi de fer alguna guàrdia els caps de setmana. No vaig dubtar en triar.

D’esta manera vaig estar treballant a la farmàcia i jugant  a pilota quan tenia partida, Esta opció em va permetre compaginar l’ofici amb la passió.

Com anècdota, en l’any 1973, un diumenge que tenia partida a Carcaixent per la vesprada, vaig anar a buscar al meu amic Jose Luis Ribes “de la Claua” a sa casa, per no anar tot sol. Em varen dir que estava jugant a tennis a una pista que havia a les escoles de baix. El vaig anar a buscar, i jugava amb dos xiques, i els vaig proposar d’anar els quatre a vorer la partida.

Després del joc, ens van quedar a sopar i després vam anar a ballar a la discoteca “El Hexagono”, que estava a prop d’Oliva.

Una de aquelles xiques era Mari Carmen. Vam començar a eixir junts i, després de festejar tres anys, l’abril de 1977 ens vàrem casar i fins ara, després de 49 anys, estem junts i molt feliços. Un exemple més de tot el que m’ha donat la pilota.

En 1977 D. Pascual va vendre la farmàcia a D. Mario i vam continuar en el mateix tracte, fins a 1980, quan vaig deixar de treballar a la farmàcia i em vaig dedicar a jugar a pilota i a preparar oposicions per a entrar a treballar en la banca, a fi de poder seguir jugant. Pel matí anava a una acadèmia d’Alacant i per la vesprada a jugar a pilota. L’estiu de 1982 vaig començar a treballar en la CAM, de manera que treballava pel matí i tenia la vesprada lliure per a poder jugar a pilota. D’esta forma vaig jugar a nivell professional més de quinze anys. Quan vaig deixar de jugar com a professional, per l’evolució pròpia de la vida, vaig continuar jugant  com aficionat fins als 68 anys.

Vaig deixar de jugar com a professional l’any 1987. L’any següent, i formant equip amb Ximo Noel i Raul Ivars “Vaqueta”, que malauradament ens a deixat enguany, participem en el campionat autonòmic d’aficionats, i vam quedar campions en la final que jugarem a Alcasser.

En l’any 1991,és va celebrar el primer campionat individual autonòmic d’aficionats, és jugava al trinquet de l’Eliana, en ell, van  participar molts jugadors ex professionals, entre ells Alberto de Pedreguer, Albert d’Ondara, Bernet de Museros, Colau de la Pobla Vallbona i altres que no recorde, vaig quedar campió individual de la Comunitat, en guanyar la final contra Albert d’Ondara.

Ja he parlat prou de mi. Ara parlaré de Benissa, un poble que es fa gran quan celebra

Benissa no és un poble qualsevol. Benissa és història, és pedra antiga que parla, són carrerons que conten secrets, és mar i muntanya, és esforç i és orgull, i com diu el nostre himne “es noble i senyora, i es bressol d’una noblesa”.  Però, sobretot, Benissa és un poble que sap celebrar. I quan arriba abril, quan la primavera esclata i el camp es vesteix de verd i de flors, el nostre poble es transforma. Les cases s’omplin de llum, els balcons de banderoles, els carrers de música i rialles. És com si el temps s’aturara per recordar-nos que hi ha coses que no canvien, que hi ha tradicions que ens sostenen i ens donen sentit.

Diuen, sobre tot els forasters, que A BENISSA PILOTA I MISA.

La pràctica de la pilota a Benissa es remunta a temps immemorials, i la primera constància escrita que tenim la va descobrir Joan Josep Cardona, cronista de la vila durant molts anys, en  el llibre de Gaspar Escolano, ”Decadas de la historia”. En el seu llibre, l’autor ens conta que en octubre de 1609, està duent-se a cap l’expulsió dels moriscs, i que el “Maestre de Camp” Sancho de Luna, està en Benissa veient una partida de pilota junt a les màximes autoritats  civils i eclesiàstiques del poble , i els informa de la revolta dels moriscs en els pobles del interior de Guadalest i pobles voltants.

Segons investigacions fetes pel mateix Joan Josep Cardona, la parròquia de Sant Pere, ja en el segle XVIII, era propietària d’un trinquet de pilota, el trinquet de l’església vella. Per a les dimensions que es pressuposen, devia ser un trinquet de pilota grossa, ja que esta modalitat es pot practicar en un espai més reduït. Els documents parlen d’un trinquet arrendat, signe d’una practica viva i organitzada.

Per tant veiem que a Benissa s’ha jugat a pilota des de fa segles, i es continua jugant.

De fet, enguany l’equip de jugadors professionals, que patrocina l’Ajuntament, ha quedat campió de la Lliga, que es celebra arreu de la Comunitat Valenciana.

També vull destacar que entre els festers majors d’enguany, n’hi ha un que encara que va nàixer a Pedreguer, està casat i viu a Benissa, i el tenim afillat, i ja fa uns anys, que es un  jugador professional de primer nivell, es Pere Ribes.

I entre els de díhuit anys hi han  joves promeses del nostre esport autòcton, com Jaume Tro, Eloy Devesa i Joan Estrugo, que ja estan fent partides molt interessants.

Ara que ja em parlat de la pilota, parlem de la missa.

Els pobles veïns, sempre han dit que els benissers som molt beats, i és ben cert que sempre hem segut un poble profundament religiós. No és casualitat: a més de la nostra estimada església, Benissa ha contat amb un col·legi de monges i un de frares.

Jo, que em vaig criar al  barri del convent de frares, conec més a esta ordre religiosa i el bé que ha fet al poble de Benissa, sobre tot culturalment. Quan jo era menut, en el convent, estudiaven  més de cent col·legials, i molts xiquets de Benissa, gracies als frares que hi havia, varen poder estudiar el batxiller. Després alguns van  seguir la vocació religiosa i altres no, però uns i altres van adquirir una base cultural.

En el col·legi de les monges també s’impartien classes als més menuts, donant, d’aquesta manera, una gran ajuda, sobre tot a les mares que treballaven.

Pilota i missa, joc i fe, esforç i formació: així s’ha anat teixint, fil a fil, la nostra identitat.

Ara, vull destacar el nomenament de Basílica de la nostra església parroquial, fa tres anys. Una distinció que no és només un títol, sinó un reconeixement a la fe, a la història i a la perseverança d’un poble sencer. Una Basílica és un far espiritual, un lloc de gràcia, un espai que transcendeix el temps. I ara, Benissa té la seua. La nostra església, que ha vist batejos, comunions, casaments, despedides i tantes oracions, popularment coneguda com la “Catedral de la Marina” és hui un temple elevat, honorat i reconegut.

Darrere d’aquest nomenament hi ha mota faena, molta constància i molta estima pel poble. Permeteu-me de nou, que em dirigisca al nostre Retor, don Salvador. La seua dedicació ha sigut clau. Ha sabut unir voluntats, impulsar projectes, obrir portes i fer realitat un somni que semblava llunyà. Hui, Benissa li ho agraeix de tot cor.

I com si això no fora prou, enguany també hem vist, pràcticament finalitzada, una obra que ha canviat per sempre l’horitzó del nostre poble: les dos agulles de les torres de la nostra església. Quantes vegades hem mirat cap amunt imaginant com seria el nostre temple amb les torres culminades. Quantes generacions han somiat amb veure-les acabades. I hui, finalment, s’alcen majestuoses, apuntant al cel, com dos mans que preguen, com dos símbols de fe i d’esperança.

Aquestes agulles no són només pedra i arquitectura. Són un homenatge a tots els que han estimat Benissa abans que nosaltres. Són un regal per als que vindran. Són un recordatori que els somnis, quan es treballen amb constància i unitat, es fan realitat.

Però si hi ha algú que mereix un reconeixement especial en aquest pregó, són els festers i festeres. Vosaltres sou l’ànima de la festa. Sou els qui, heu treballat tot un  any, pensant en com millorar, en com sorprendre, en com fer que Benissa lluïsca com mai. Sou els que invertiu temps, diners, esforç i il·lusió. Sou els que treballeu en silenci, moltes vegades sense que ningú ho veja, perquè tot isca perfecte.

La festa no seria festa sense vosaltres. No hi ha música, ni pólvora, ni processó, ni acte que no porte darrere la vostra empremta. I enguany, heu demostrat que la tradició continua viva, que la joventut i l’experiència poden caminar juntes, que la festa és un espai de convivència, de germanor i de compromís.

En memòria de Gemma Crespo Ferrer, festera, que desgraciadament no podrà gaudir de la festa, voldria llegir aquest xicotet poema, d’un escriptor escocès, dedicat a tots el festers i a tots aquells que l’estimaven:

Pots plorar perquè se n’ha anat, o pots somriure perquè ha viscut.

Pots tancar els ulls,

i resar perquè torne,

o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;

el teu cor pot estar buit,

perquè no la pots veure,

o pot estar ple de l’amor

que vares compartir.

Pots plorar, tancar la teua ment,

sentir el buit i donar l’esquena,

o pots fer el que a ella li agradaria:

Somriure, obrir els ulls, amar i seguir.

A la Comissió de Festes, gràcies per la vostra entrega. Gràcies per no rendir-vos mai, per reinventar-vos, per mantindre viva la il·lusió fins i tot en els moments més complicats. Gràcies per fer que Benissa siga un referent festiu a tota la comarca.

I què dir de les nostres Reines de les Festes. Sou la imatge viva de la bellesa, de la tradició i de la joventut benissera. Representar el poble no és només lluir un vestit o presidir un acte. És portar Benissa al cor, és caminar amb responsabilitat, és ser exemple per a les generacions que venen darrere.

Sou l’emblema d’un poble que celebra amb orgull. Sabeu  transmetre elegància, respecte i emoció en cada acte. I per això, Benissa vos ho agraeix.

I parlant de tradicions, i entre totes elles, la més gran, la més estimada, la més profunda és la devoció per la Puríssima Xiqueta. Una devoció que no és només religiosa, sinó també cultural, emocional, identitària. La Puríssima Xiqueta és el fil que uneix generacions, és la mirada que ens acompanya des de la infantesa, és la imatge que ens rep quan tornem al poble després de temps fora, és la mà que ens consola en els moments difícils i la llum que ens guia en els dies de festa.

I ara, deixeu-me parlar d’Ella. De la nostra Puríssima Xiqueta. De la Mare que ens acompanya des de fa segles. De la imatge que, quan ix al carrer, fa que el silenci siga més profund que qualsevol crit, que les llàgrimes brollen sense vergonya, que el cor bategue amb força.

La Puríssima Xiqueta és més que una patrona. És un sentiment. És una manera d’entendre la vida. És la fe que ens uneix, siga quina siga la nostra edat, la nostra història o les nostres circumstàncies. Quan la mirem, cadascú veu una cosa diferent: alguns veuen protecció, altres esperança, altres consol, altres gratitud. Però tots, absolutament tots, sentim que forma part de nosaltres.

Un dels moments més emotius de la festa, al menys per a mi, és la baixada de la Puríssima del seu camerí per a començar la processó. Però el clímax d’eixa emoció es produeix quan, acabada la processó i amb una església de gom a gom, inicia la seua pujada i tornada al seu camerí, i al cant de la Salve, no hi ha cap benisser, que no s’aborrona i se li posa la pell de gallina i, de segur, que cau més d’una llàgrima.

Les festes no són només un conjunt d’actes. Són un espai de retrobament. Són dies en què els que viuen fora tornen, en què les famílies s’ajunten, en què els amics es retroben, en què els carrers s’omplin de vida. Són dies per recordar que, malgrat les diferències, som un poble unit.

Benissa ha crescut, ha canviat, s’ha modernitzat. Però hi ha coses que no han canviat: la nostra manera d’estimar el poble, la nostra capacitat de treballar junts, la nostra devoció per la Puríssima Xiqueta.

I és precisament aquesta unitat, la que ens permet mirar al futur amb esperança. Un futur en què la Basílica, serà un punt de referència espiritual i cultural. Un futur en què les torres acabades, seran símbol de perseverança. Un futur en què les festes, continuaran sent el cor que batega amb força cada primavera.

I ara sí, benissers i benisseres, ha arribat el moment, de cridar ben fort, que comencen les festes. Que la música ómpliga els carrers, que la pólvora ressone, que les rialles siguen la banda sonora d’aquests dies. Que celebrem amb respecte, amb alegria i amb orgull.

Que la Puríssima Xiqueta ens acompanye, ens protegisca i ens done força per continuar construint un poble viu, unit i ple d’esperança.

Visquen les festes

Visca Benissa, i

Visca la Puríssima Xiqueta.