Joaquín Rosselló Vidal, un viatge a través de la història i les riberes en el dia dels Riberers

Pregó del Riberer FPX2023

Bon dia a totes i tots, especialment a tots els Riberers presents, ja que hui celebrem el vostre dia.           

En un lloc que, més que mai, és l'indicat, doncs en esta plaça, on venim any rere any a fer l'ofrena a l'estàtua que cada dia de l'any representa als riberers, està la casa del riberer que homenatgem enguany, Joaquin Rosselló Vidal, Joaquín de Navaixes; amb tu Joaquín hui anem a fer un viatge, o millor dit uns quants viatges, que comencen tots ací al poble, comencen en temps de joventut, amb molts destins i molts camins que es creuen al llarg del temps i les edats.

Ara mateix Joaquín té 85 anys, i ja n'han passat uns quants des del primer viatge que anem a fer, el viatge en què va començar a anar a la Ribera. Tenia només 15 anys quan l'any 1953 se'n va anar per primera volta amb la Colla de Navaixes, de qui era cap de colla son tio Xoxim, i també ho va ser son pare, Ramon.

Ací arranca un altre viatge i comencem a creuar històries, perquè nosaltres, els festers de 40, no teníem 15 anys, però en teníem 13 o 14 quan vam fer el nostre primer viatge de fi de curs, el d'EGB. Els quintos de l'any 80 ens n'anàvem a París, a Eurodisney, al Parc d'Asterix, o al Pirineu a esquiar a l'estació de La Molina, i els quintos de l'any 81 als Pirineus i a Port Aventura.

Un poc més tard, amb la mateixa colla que Joaquín, va anar el seu germà Pepe a la Ribera per primera volta quan tenía 17 anys, que és més o menys la mateixa edat que tenien els nostres festers joves quan se n'anaven de viatge; els quintos de l'any 2003, en acabar l'ESO, a Polònia i els de 2004 a Lisboa en primer de BAT.

Però quins viatges tan diferents, no? Nosaltres teníem per davant una setmana d'excursions programades i activitats lúdiques, amb menjar de certa qualitat i nits d'hotel, i molta diversió; en canvi, el Joaquín de 15 anys o el seu germà de 17 se n'anaven per tres mesos a Sant Jaume d'Enveja, Tarragona, a la Ribera de l'Ebre. Anaven a treballar jornades d'11 hores amb els peus dins del fang i l'esquena doblada, anaven a dormir a un magatzem, i anaven a menjar durant 90 dies paella d'arròs amb fesols amb punta de pit de corder. 90 dies fent el mateix, 90 dies d'esgotament, recordeu aquella pel·lícula Atrapat en el temps, on el protagonista viu una i altra volta el Dia de la Marmota? Joaquín vivia durant tres mesos cada any el dia de la Ribera.

Mentre nosaltres matinàvem per a desdejunar al bufet de l'hotel abans d'agafar el bus per a l'excursió del dia o per a anar a esquiar, alguns riberers s'alçaven a les 2 o les 3 del matí per a caminar durant més d'una hora fins als bancals que havien de treballar eixe dia.

Nosaltres aplegàvem a la nostra habitació d'hotel a dormir a un llit còmode ben abrigats, i Joaquín s'havia de gitar al terra gelat d'un magatzem que havien buidat perquè ells pogueren dormir allí, uns al costat dels altres, deixant un corredor en mig, fent-se el llit amb un grapat de palla d'arròs, dues mantes i uns llençols.

Joaquín va estar anant a la ribera amb la Colla de Navaixes fins als 22 anys, a eixa edat en lloc d’anar a la Ribera va fer un viatge diferent, a Ceuta, a fer la mili, que tampoc era com fer turisme.

Eixa mateixa edat tenia el seu fill Josep quan va viatjar per a continuar els seus estudis a Anglaterra, on va viure alguns anys. Alguns dels nostres joves festers, que ara estan prop d'eixa edat estan viatjant tambe a destins diversos: Alacant, València, Barcelona, Madrid, i no és per oci tampoc, están estudiant i preparant-se per al seu futur, la sort que tenen com podeu veure no és la mateixa.

Joaquín va tornar de la mili i va provar sort en altres colles i altres riberes, fins i tot li van oferir ser cap de colla quan tenia 24 anys, però ho va rebutjar. Amb la colla de Paco Valero, la mateixa que anava món pare, també va anar a Sant Jaume d'Enveja,  amb la de Xoxim de Cossi, a Sueca, més tard també va anar a la ribera francesa a Arles, i quan ja no van fer falta més riberers, se'n va anar a Suïssa a treballar.

El nostre Joaquín, que és un rodamón no va parar ací, i tres vegades ha creuat l'oceà Atlàntic, una d'elles per fer un viatge a Mèxic que els seus fills els van regalar a ell i la seua dona per celebrar els 25 anys de casats, potser el viatge d'oci més semblant al nostre fi de curs, encara que amb una edat ben diferent de la nostra; quan el seu fill Josep se'n va anar de nou, seguint la seva vocació, a viure a l'estranger, els seus pares el van acompanyar en alguns moments i destins de la seua vida; van anar a Brasil quan es va casar, quan va ser nomenat Bisbe van viatjar als Estats Units. Potser Joaquín no ha viatjat tant com el seu fill que ha estat ja a 46 països del món, però alguns de nosaltres, ni per feina ni per oci hem viatjat tant com Joaquín.

A través de la conversa que vam tindre sorgeixen records que van enllumenant la seua història: de la ribera recorda que encara que els més joves que anaven per primera vegada solien anar de garbers ell va anar directament al tall com els riberers més experimentats, recorda també que son pare encara estava la Ribera quan el seu germà Pepe va fer la primera comunió i va aplegar a casa dos dies després que combregara; també recorda que en acabar la temporada, l'amo els convidava a una paella i després de menjarse-la, els preparaven un beuratge a base de café i conyac, amb sucre, que flamejaven dins d'un gran perol de cristall, la primera vegada que en van beure, els tres més joves de la quadrilla, el seu cosí, el seu germà i ell mateix, tornaven cap al magatzem on dormien de nit, i com estaven... un poc marejats... van acurtar el camí creuant el canal d'aigua per dalt d'una fusta que els feia de pontet i un dels tres va caure a l'aigua. Però el beuratge també va fer efecte entre els més majors, i va haver tota classe de reaccions, des de rialles fins a carxots, ells es van perdre les rialles dels més majors però almenys carxots no en van arreplegar.

Amb els records surten també comparacions, els temps, els costums, les necessitats, tot va canviant, avui tenim més facilitats, l'accés a la sanitat està garantit, i els sous permeten viure més relaxadament, en altres temps de la seua vida els jornals eren insuficients, la vida era més dura, i el jovent rara vegada es podia dedicar a estudiar, molts eren els que començaven a treballar sent xiquets, perquè a casa feien falta els diners, per això tants benissers començaven prompte a anar a la Ribera amb 14-15 anys.

La història de Joaquín és la de moltes persones benisseres; molt abans que ell ja n'hi havia riberers, i persones que se n'anaven a buscar-se la vida a altres països, com les migracions de Segle XIX i XX a l’Alger, a Nova York o a l'Argentina, o més recents a la nostra història la de les dones benisseres que van viatjar a Alemanya a la fàbrica Schubert l'any 1965, de caràcter més temporal. Quants de nosaltres no tenim o hem tingut un familiar que va migrar a França o a Suïssa? Alguns han anat i han tornat, altres han fet allà la seua vida. Fins i tot avui entre els més joves s'han normalitzat, els viatges dels programes d'intercanvi o les beques Erasmus estan a l'ordre del dia, i vos ajuden a millorar les vostres habilitats, a ampliar els vostres coneixements i la vostra cultura. L'horitzó de Benissa creix a mesura que anem i tornem, i moltes d'aquestes migracions de joves són temporals per motiu d'estudi, encara que amb el temps cada volta en són més els que fixen residència fora en altres ciutats o països.

 I a l’igual que uns anaven altres venien, i la diversitat al nostre poble va aplegar també de la mà d'altres factors, que també es relacionen amb la història de Joaquín, amb la mecanització de la feina el temps dels riberers va tocar a la seua fi, i va començar el boom del turisme i la construcció, molts homes van canviar la feina al camp i a la ribera per l'estabilitat econòmica que aquestes noves oportunitats oferien, Joaquín també ho va fer i va treballar a l'obra, fins que li va tocar la carnisseria. A poc a poc amb el creixement urbanístic i les millores d'infraestructures del nostre territori, al nostre poble van anar arribant persones que venien d'altres comunitats d'Espanya o d'altres països del món, i en pocs anys les benisseres i benissers començaven a tindre nous cognoms, igual que hi ha dos Roselló, fill i neta del nostre riberer, a Anglaterra, a la nostra comissió tenim cognoms de festers com Cozens-Hardy, Radulescu o sense anar més lluny els Avilés, tan nombrosos enguany a la comissió i que són exemple d'esta diversitat vinguda d'altres terres a enriquir la nostra.

Som un poble en moviment, una comunitat que creix com creix l'arròs als arrossars, des de Benissa hem recorregut moltes riberes i d'altres riberes ha vingut en part la sang de les noves generacions benisseres, i son persones com Joaquín les que ens han obert els camins que hem recorregut les generacions que hem vingut després. Per això crec que hem d'estar agraïts i tenir sempre present als que han sigut pioners. Disfruta hui del teu dia Joaquín, disfruteulo tots, especialment tots els que esteu fora estudiant o treballant, es el vostre dia també. Moltes gràcies, Visquen els Riberers, Visca Benissa i Visca la Puríssima Xiqueta!

Cecília Berenguer Moragues.