El campanar nou

Hui hem pujat al campanar nou. Et preguntaras, amic lector, de quin campanar estic escrivint. Ara t´ho aclarisc. Em referisc a un dels campanars de la nostra església parroquial.

Pujant escalons, anava recordant quan baixava a la plaça, des de la “costereta del convent”, quasi sempre el diumenge, perquè anava al quiosc a comprar  “El TBO”. Sí, així s´anomenava la revista infantil.  “El TBO”, contenia còmics com els de la simpàtica Família Ulisses, els imaginatius invents del professor Franz de Copenhaguen, les persecucions de lladres i serens de coll o el sorprenent Josechu "el Basc" de Muntañola, personatges que  ocupen un lloc de privilegi en el record, dels que vam tindre la sort de llegir, més o menys, habitualment, esta revista.  Quan va aparéixer F. Ibañez amb, Rompetechos, Mortadelo i Filemó, 13 Rua del Percebe, etc, llavors vaig deixar “El TBO”.

La plaça no era el meu territori.

Quan érem xicotets, no ens allunyàvem molt dels carrers adjacents a les nostres llars. Em movia per la placeta del convent, donant voltes als pins amb la bicicleta,  ja que estan plantats format una imaginària circumferència.

Jugant al futbol en la travessia que hi ha entre els carrers Zacarías i Escoto, junt amb el mur que separava la placeta del carrer. Dic mur, perquè ara és un emmuralle't de poc més d'un metre, però abans era un mur de quasi tres metres. En el cantó hi ha un angle mort que, per a evitar, el seu ús per a certes necessitats fisiològiques, van omplir amb una rampa ben pronunciada, i que nosaltres usàvem per a fer competicions del que hui diuen “skate”, però sense taula.

O fent “arca” els de la “costereta del convent”, contra els del carrer Santíssima Trinitay (hui carrer Orxelles).

Amb “EL TBO” en les mans, m'assentava sobre unes pedres molt grans, que estaven escampades en els angles de l'actual aparcament de la plaça, en el punt on s'instal•la l'escenari per les festes  Les pedres no eren xines de broma, eren molt grans i tenien algun dels seus costats, amb els senyals típics del picol del pedrapiquer. Les pedres, es deia que estaven “carades”. 

Les pedres van estar molt de temps allí, però a mitjan dels anys seixanta, el responsable de la seua desaparició-canvi d'ubicació, crec que va ser “don Julio” Alcaraz Domínguez, rector, qui, com una formiga, a poc a poc, arreplegava almoines per a les obres de l'església, entre altres, per a acabar l'inacabat campanar de l'esquerra de la fatxada. Eixe, al qual hem pujat hui. Durant molts anys, es va estar en obres, en el cimbori, en les agulles del campanar vell, a arrebossar les juntes de les pedres i tapar els buits que van servir per a muntar els bastides, etc.

La falta d'un campanar i els buits li donaven un aire, com si l'església haguera sigut bombardejada durant la guerra civil.

“Don Julio”, home senzill i tímid, la veu a penes era audible, a l'acabar el sermó, recordava com anaven els gastos i la recaptació, no demanava, però amb l'anunci de l'estat de comptes, creia l'home que ja es donarien els feligresos per assabentats. En les contraportes de la porta del carrer sant Pere, estaven detallades, totes i cada una de les quantitats que es destinaven a les obres.  Una altra cosa era “ don Juan” el vicari, mes rude, que deia, clarament, que les "perres"(centims de peseta) se les quedaren per al canvi, i que deixaren en la safata un duro (5 pesetaes).

El campanar nou va ser dotat de campanes, no fa tants anys, així com del rellotge, perquè les dos torres foren bessones i no donar peu, a que, en compte de cridar-la catedral de la Marina, foren  a cridar-la la catedral “torta” de la Marina.

Hui des del campanar, a una altura de trenta metres, els benisseros que transitaven per la plaça, pareixien formigues laborioses, transportant o buscant les provisions, per a portar al formiguer de cada u.

Des d'eixa altura s'albira el peñal d´Ifach, o pareix que estem a l'altura del campanar del convent dels

franciscans. Les teulades de les cases,  d'un verd fosc per un molsa agafada i tremp per les últimes pluges, s'ajunten amb el verd dels camps que rodegen el nostre poble, i que les pluges de març, també van revifar donant nou color.

Encara que sabíem que cada quart sonen les campanes, ens ha sorprés el seu so, per que no s'ha produït un avís previ. Gratament, però sorpresos.

Amb la terminació del campanar nou, on hem estat hui, va culminar el son dels benisseros dels segles XIX i XX, que van voler fer  un altar grandiós, i ho era per als temps que corrien, a fi d'entronitzar el xicotet retaule de la Mare de Déu, a qui en una advocació original i única, l'anomenem “Mare i Reina de tots benissers”,  i amb el dolç nom de Puríssima Xiqueta.

Quan hem abaixat del campanar nou i he xafat el marbre de la nau del temple, he sentit la sensació de tornar d'un temps antic, que tal vegada va ser més humà i solidari.

Quan al cap d'un estona he vist les fotos, m'alegrat d'haver participat en la realització d'un son i d'haver omplit les imatges que el teu cervell rebia, amb paraules que han pretés, ser un complement al que els teus ulls captaven, donant sentit a la realització d'una obra de tal envergadura per a un poble de tan pocs habitants.

M'alegre Fernando del teu interés, per que ha suposat per a mi un plaer, acompanyar-te, tornar a xafar i veure, amb nous ulls, la qual cosa  tu veies per primera vegada.

Vicent Ibañez

http://vicentmarroixest.cat

vicentibanyez@vicentmarroixest.cat