Una persona familiar, bon company i colombaire

Apuntava en el meu article anterior, “DES DE LA POBRESA”, que els nous economistes de “saloon”, havien identificat la triada culpable de l'estat actual de l'economia.

Junt amb els immigrants i els paisans - 100%, l'empleat public s'ha covertit en objectiu de fiscalització, i quan no, de consell de guerra. Es proposa l'acomiadament/desallotjament del dit personal, a fi d'alleugerir l'administració (té mala premsa, és motiu d'acudit, de burla insult i sarcasme), per la qual cosa és un bon moment per a recordar a un company, un empleat-públic model.
Un company, honest, tranquil, pacient, molt pacient, meticulós en el seu treball i complidor en els seves responsabilitats.

Segurament sóc el menys indicat per a participar els meus records en relació a ell. Però aprofitaré el privilegi que tinc de poder expressar-me en esta Columna, i plasmaré el que en la meua ment puga bullir.


Quan el dia 9 de febrer de 1976, vaig pujar les escales de l'Ajuntament, ara Casal de la Joventud, el meu cos estava produint adrenalina a tot drap. Quan em vaig apropar al mostrador i em vaig presentar, ell va ser qui m'entreguà els papers que havia de signar. Practicament va ser el primer company de la nova faena amb qui vaig parlar.

Vaig veure la seua taula ordenada, on havien dues artefactes curiosos. Un era una espècie de molinet de fitxes, on tènia anotats telèfons i notes de cadascú dels seus contactes. L'altre, ho vaig veure eixe dia, però no vaig saber la seua utilitat. Passat el temps, clar que sí, era la famosa maquineta de fer punta de llapis. La maquineta de fer punta era “animalet d´amo”, és a dir, tots trencàvem les mines, perquè no teníem ni idea d'agafar les mesures o les referències precises. Ëll, reia, i deia:

- Porta, que jo ho faré.

Llavors, agafava el llapis, donava unes voltes a la maneta, ell savia quantes havien de ser exactament i treia de la maquineta una punta esmolada, llarga i forta. Es quedava mirant-te amb un somrriure, que no savies si tenia una mica de burla.

La seua tranquil•litat, to de veu i actitud riallera, transmètia tranquil•litat i confiança a qui es dirigia a ell, era impossible posar-se dels nervis.

Molt pacient. Pense que respirava moltes vegades abans de parlar o replicar, per no ficar la pota. Encara que vaig veure en alguna ocasió un mal rotllo amb falta de respecte cap a la seua persona, que en produia vergonanya i que despres de molts anys, ho tinc present.

La seua meticulositat es tranmitia en uns llibres de comptabilitat de museu. En els llibres de comptabilitat no hi havia cap esborrany. Tènia una tècnica perfecta per dissimular qualsevol errada, primer ho feia a llàpis i després al net amb la ploma estilogràfica.

Tènia una capseta amb tota classe de ferramentes i pinzells pera netejar i mimar la seva maquina d'escriure Olivetti de carro gran. L'Olivetti era la seua ferramenta d'escriure, fugia de les noves maquinàries, va ser sempre poc favorable a l'ús de les maquines d'escriure elèctriques i no diguem dels ordinadors, en aquells moments Olivetti i Nixford.

Però, perquè els ordinadors?. Si algú ncesitaba saber nom i domicili d'alguna persona o la relació familiar, el malnom, etc. només tènia que pregunta-li, ell savia de cadascú del poble i les branques familiars. El padró d'habitants era un fitxer incrustrat en el seu cap.

A més de l'Olivetti de carro gran, usava assíduament, per a escriure, la ploma estilogràfica i un bolígraf Bic transparent de tinta blava. En l'interior del seu bolígraf Bic trasparent tènia una nota que deia “Els lladres som gent honrada”. Era la seua forma divertida d'anunciar la propietat del boligraf, a mes de demostrar la capacitat de humor i la bona pasta del personatge.

Les seues passions eren, la seua família i els coloms.

Creiem que el seu lema personal devia ser “Viure i deixar viure”.

Açò últim ho va demostrar durant tota la seva trajectòria professional. El seu defecte de movilitat, mai va ser inpediment per a complir amb les seves obligacions. La seva paciència, la seva dedicació, la seva pulcritud en els comptes i claretat en els treballs, la seva camaraderia, són per a mi un model i exemple, i no em cap dubte que per a tots els que coincidirem amb ell. Fou un funcionari anònim per a gran part de la població, perquè no es destacava, però al mateix temps, ben conegut al poble coma persona correcta i educada.

Per tot això, vull recordar, que hi ha molts empleats publics amb un perfil semblant al esmentat, i que sofreixen les insinuacións i comentaris dels, ja esmentats, economistes de “saloon”, amb paciència però també amb tristesa per tanta enveja.

Vull donar-li les gracies, perque persones i treballadors com ell dignifiquen i gratifiquen la meua profesio, front als sabuts i salva-res del far-west.

Eixe home que avui vull recordar fou Jaime Santacreu Crespo
Mes conegut per “Jaume el Parralet”



Vicent Ibañez

www.vicentmarroixest.cat