Un Requiem

Em vaig despertar un poc tart, el despertador no havia sonat.

La nit anterior, no, a les quatre de la matiná apagava totes les llumenetes que té la meua taula on tinc l'ordinador. Si, era un poc tart, però, ens havíem embrancat Tomàs i jo en una conversació pel messenger, i ja se sap, qualsevol activitat front a la "computadora", paraula vella. Deia que qualsevol activitat absorbix el nostre sentit del temps, i alguns perden el sentit total de tot.

Em vaig despertar. Si, Vicent, si ja, seguix.

He tirat mà on deixe les sabatilles, buscant el xicotet artefacte qu´em servix per a gravar les meues idees i escoltar musica, i a les palpentes, busca que busca. Res. Res. Per fi, el que no volia. Despertar a la meua dona. Un dia que té per a allargar el seu somni. Li agrada tant.

- Res. Ja ho trobaré.

- Ya va, com estas Vicent!. Està en la teua taula de treball. Recorda't. Tu mateix, a tu mateix, te vas dir:

- Deixa-ho esta nit, és molt d´hora i no ho vas a necessitar, estas mort de son. -Però gitar-me sense escoltar un estona de la musica clàssica que porte. No se.

I me'n vaig anar a dormir sense la musica.

Ja comprenc per que no esta allí. l´arreplegue, connecte els auriculars orellers, els xicotets no els tolere, s'ajusten molt malament a ma oïda. aprete "play" joc?. No entenc. No inglis.

En un moment sonen unes notes. Faig callar al meu nebot, em quede parat un moment. Crec que el meu nebot m'esta donant puntellons per a fer-me tornar en si, però, no puc, mire, però no puc tornar on ell vol. Mire la pantalleta de l'artefacte que conté no se quants "gigues de memòria", hi ha signes rars i nul·la cobertura. Llig "clar que ja se qui és l'autor, és el meu acompanyant diari en la practica musicoterapica casolana.

Corrent al meu ordinador, ho encenc que es vaja calfant. És vell i necessita temps per a posar totes les icones en el seu lloc, com se m'ocorreguera tocar alguna tecla mentrestant, eixe dia em puc acomiadar d´ell. Algun dia ni em vaig a acomiadar-me, eixirà per la finestra.

És dia 5 de desembre. Repàs periòdics

I deixe de llegir els periòdics, els correus, els facebook, els tewters, YouTubes, Bloc´s, me'n vaig al meu contenidor, disc dur extern, busque, ratolí, botó esquerre, pic l'icona triada, Reproductor de Windows Media, cascos, em sent i llig: " va escriure lentament l'angoixosa partitura, convertida en la seua última obsessió. Mai acabara el Rèquiem, encara que fins a exhalar el seu últim sospir va dictar amb llavis tremolosos les notes de la trompeta del Juí Final al seu fidel amic. Se li va soterrar en una fossa comuna, en un dia tan tempestuós que els escassos acompanyants es van dispersar abans d'arribar al cementeri".

Era el 5 de desembre de 1791 i tènia 35 anys, el seu nom Wolfgang Amadeus Mozart.

El xiquet prodigi, el xiquet adult, la felicitat amb Constance, l'ocàs.

Mozart el Gran.

Amic, deixa tot. Posa't els cascos. Doble clic. Reproductor de Windows. Rèquiem de Mozart.

Jo l'acompanye fins al cementeri, encara que caiguen piques de punta. I tu ?.

Descanse en pau.

Vicent Ibañez

http://www.vicentmarroixest.cat/