Sempre creuré en l'escola pública de tots i per a tots
Per Vocació
Sóc professora de llatí per vocació.
Als 16 anys, quan
estudiava 2n de BUP ja ho tenia clar, volia donar classes amb
l'entusiasme que ens contagiava a tots els alumnes la meua professora de
llatí. També tenia clar que havia de ser professora de l'escola pública
perquè sempre he pensat que és l'escola que ha d'arribar a tots,
independentment del nivell social, cultural o econòmic.
Gràcies a
un esforç ingent i guiada sempre per la passió que sentia per la
matèria que estudiava, vaig començar a exercir de professora l'any 94.
Tenia grups de 35 o 40 alumnes, als quals volia contagiar el meu
entusiasme per ensenyar aquella assignatura que m'apassionava, volia
transmetre la meua convicció que amb esforç tots podrien arribar a
obtindre el graduat i el batxillerat, volia despertar interés als
alumnes més apàtics,...Però era tan difícil amb tanta gent!
Amb
els anys la situació va anar millorant. Es pretenia que l'ensenyament
fóra més personalitzat, que l'avaluació fóra individualitzada, contínua i
progressiva, que el curriculum s'adaptara a les particularitats de cada
alumne,...
Aquest vocabulari, aquestes nocions eren noves per a
mi, no sabia per on començar. Recorde nombrosos viatges a Benidorm, a
Alacant i a Gandia per a assistir a cursos de formació; havia d'aprendre
a portar a la pràctica aquest nou esperit educatiu en el que jo creia:
l'educació era un dret que tenien tots i havia d'arribar a tots, i
nosaltres, els professors, havíem de garantir eixe dret, adaptant la
matèria a les característiques individuals dels alumnes, desdoblant els
grups en les assignatures instrumentals, reduint la ratio dels alumnes
per aula, reforçant les assignatures que presentaven més dificultats,
diversificant les optatives, creant programes per a alumnes nouvinguts
que desconeixien les llengües oficials,...
No puc dir que la
situació fóra ideal, perqué l'Administració no complia mai les seues
promeses, però sí que era més fàcil motivar els alumnes i transmetre'ls
valors com l'autoconfiança, l'esforç i l'interés per a accedir a la
cultura.
Però ara resulta que els nostres dirigents ens volen fer
creure que com hi ha crisi econòmica, l'educació ja no pot arribar a
tots. Tornem a tindre classes de més de 30 alumnes, es redueixen els
programes d'ensenyament de llengües per a alumnes estrangers, es
retallen els desdoblaments en les assignatures instrumentals, s'eliminen
els reforços,...
Que em perdonen, però a mi no em convenceran.
Sempre
creuré en l'escola pública de tots i per a tots i no em quedaré callada
quan volen rebaixar-ne la qualitat, quan pretenen que només obtinguen
títols els supervivents, perquè, recorden: sóc professora de llatí i de
l'escola pública per vocació.
Amparo Bertomeu i Giner
Professora de Llatí i Cap del Departament de Cultura Clàssica
IES Josep Iborra - Benissa - Alacant
Sóc professora de llatí per vocació.
Als 16 anys, quan
estudiava 2n de BUP ja ho tenia clar, volia donar classes amb
l'entusiasme que ens contagiava a tots els alumnes la meua professora de
llatí. També tenia clar que havia de ser professora de l'escola pública
perquè sempre he pensat que és l'escola que ha d'arribar a tots,
independentment del nivell social, cultural o econòmic.
Gràcies a
un esforç ingent i guiada sempre per la passió que sentia per la
matèria que estudiava, vaig començar a exercir de professora l'any 94.
Tenia grups de 35 o 40 alumnes, als quals volia contagiar el meu
entusiasme per ensenyar aquella assignatura que m'apassionava, volia
transmetre la meua convicció que amb esforç tots podrien arribar a
obtindre el graduat i el batxillerat, volia despertar interés als
alumnes més apàtics,...Però era tan difícil amb tanta gent!
Amb
els anys la situació va anar millorant. Es pretenia que l'ensenyament
fóra més personalitzat, que l'avaluació fóra individualitzada, contínua i
progressiva, que el curriculum s'adaptara a les particularitats de cada
alumne,...
Aquest vocabulari, aquestes nocions eren noves per a
mi, no sabia per on començar. Recorde nombrosos viatges a Benidorm, a
Alacant i a Gandia per a assistir a cursos de formació; havia d'aprendre
a portar a la pràctica aquest nou esperit educatiu en el que jo creia:
l'educació era un dret que tenien tots i havia d'arribar a tots, i
nosaltres, els professors, havíem de garantir eixe dret, adaptant la
matèria a les característiques individuals dels alumnes, desdoblant els
grups en les assignatures instrumentals, reduint la ratio dels alumnes
per aula, reforçant les assignatures que presentaven més dificultats,
diversificant les optatives, creant programes per a alumnes nouvinguts
que desconeixien les llengües oficials,...
No puc dir que la
situació fóra ideal, perqué l'Administració no complia mai les seues
promeses, però sí que era més fàcil motivar els alumnes i transmetre'ls
valors com l'autoconfiança, l'esforç i l'interés per a accedir a la
cultura.
Però ara resulta que els nostres dirigents ens volen fer
creure que com hi ha crisi econòmica, l'educació ja no pot arribar a
tots. Tornem a tindre classes de més de 30 alumnes, es redueixen els
programes d'ensenyament de llengües per a alumnes estrangers, es
retallen els desdoblaments en les assignatures instrumentals, s'eliminen
els reforços,...
Que em perdonen, però a mi no em convenceran.
Sempre
creuré en l'escola pública de tots i per a tots i no em quedaré callada
quan volen rebaixar-ne la qualitat, quan pretenen que només obtinguen
títols els supervivents, perquè, recorden: sóc professora de llatí i de
l'escola pública per vocació.
Amparo Bertomeu i Giner
Professora de Llatí i Cap del Departament de Cultura Clàssica
IES Josep Iborra - Benissa - Alacant
Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de este medio.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.10