Salut Mental

Fa uns dies un company de treball manifestava a altres companys els seus dubtes sobre la meua salut mental, a part d'alguna altra consideració, que no comentaré.

Recapacitant sobre la situació, m'observe a mi mateix, m'analitze, recorde els consells i recomanacions de la meua psicòloga, recorde allò que s'ha llegit, allò que s'ha interioritzat, em prenc una til·la, respire fondo i cap a dins, i comence este comentari.

Cal reconéixer, que la meua salut mental no camina molt bé, efectivament, sóc un dement.

http://es.wikipedia.org/wiki/Demencia

encara en una fase molt primerenca, però “Camíno Sòria” anem,

http://www.youtube.Com/watch?v=sxWaxOEfIQQ&feature=fvwrel

El en altre temps company en aldarulls sindicals, actual  polític que deixa escassa herència i en declivi, considera que si el proïsme no li saluda, és que li vol malament, o esta influenciat-picat pel mosquit. Mosquit responsable de tots els seus  mals.

L'amistat es trenca per molts motius, i un molt comú és per no plantejar els dubtes, les sospites, en fi, aclarir mal entesos. Però és la persona, la que té els dubtes, encara que per ell siguen certeses, qui ha de confirmar les seues presumpcions, ja que en cas contrari, no tenim més remei que reconéixer que és un savi endeví de pacotilla. I res més lluny de la realitat. 

Quan un s'ofén per nimietats,   com que hui et somric, demà t'ignore. Que esta convençut que és l'altre qui ha de donar-li explicacions,  etc.

El personatge és massa rebuscat com per a intentar raonar amb ell.

Per tot l'anterior, no vaig a demanar-li explicacions, ja que la seua afirmació és tan certa, que només podria felicitar la seua gran erudició, mereixedora d'un lloc de més lluïment i menys treball.

La meua demència m'ha fet descobrir facetes personals pròpies de les que era desconeixedor fins hui, i una és la de comprendre les actituds de certes persones, que descontentes amb si mateix,  projecten la seua insatisfacció, culpant als altres. A més envegen la situació del qualsevol proïsme, a qui consideren amb més bona sort que la que els ha tocat a ells.

“L'enveja, el més mesquí dels vicis, s'arrossega pel sòl com una serp”.

Ovidio (43 AC-17) Poeta llati.

Per això, un consell, fugiu de l'enveja, cada un té el que té i no val la pena desitjar la sort del proïsme, ja que la seua sort és tan voluble com  la de cada un de nosaltres.

Vicent Ibañez

http://vicentmarroixest.cat

Correu vicentibanyez@vicentmarroixest.cat